Desfer-se del misteri

Una cançó que aconsegueix arrancar-me una llàgrima,
silencia el vent que em desferma
sobre uns llençols que cavalquen per lliurar-se
de la fermesa d'un matalàs que neda
sobre el perfum que vas deixant quan flotes
en un diumenge que despacienta fortament
amb les punyides d'un desig que regalima i es congela.

Sòsia

Sostenc el record del nostre ímpetu,
a mancança del l'embriaguesa que em provoca
el vol del fil que penja
de la màniga del teu pijama i
sento el desafiament a la constància
batent-me en una guerra inútil
on sé que ens farem amb la venjança
per guanyar-nos la llibertat i el valor
de besar-nos amb el iogurt que regalima
per la comissura de la boca.

Llavor

Sóc la geminació espectant, la latria de la controvèrsia que s'absté, els grisos de la pantalla un segon abans que s'apagui, el racó habitable d'una casa inhabitable, la desesperació de l'incert, el fragment inacabat, l'última paraula del laberint, l'última gota de saliva en el recorregut.

Banana split

La putefracta e instintiva razón del ser, la hipócrita mediocridad albergando mi comedor, mis oídos, mis preciadas horas de sueño. Las lenguas viperinas sin rumbo, la braguetas abiertas, los flujos corriendo por el pasillo hasta el balcón, precipitándose en cabezas precarias, ahumadas. La ligereza del sexo apoderándose del barrio.

¿Quién dijo que todo está perdido?

La plaza era la desesperación de las baldosas por resquebrajarse y caían las hojas en verano sin alteración cuando la fiebre inundaba el balcón. Se asomó nadando en su taza, buscando apenas alivio de la traición en el exilio y, mientras, las luz televisiva daba destellos azules parpadeantes que formaban Rothkos en su espalda.

Las luces en una avenida de París

A pesar de ser tan blanca y pulcra, de la sal no nace nada. De las cenizas resurgen pájaros centelleantes que expanden las alas. Siempre he sido así, el ser que recubierto de hollín, mugre y oscuridad, acaba renaciendo. Me pregunto si las flores, a pesar de las centellas del Fénix, siguen creciendo alrededor, si las ruedas de las bicicletas aún giran, si los aviones de papel seguirán volando para colarse en mi habitación.

Sempre ens ha diluviat. La pluja va ser una premonició del que seria, de les neteges eternes sota les quals ens veuríem sotmesos, del ventall de gotes que ens colpejaria sempre contra el vent en les tempestes. Tot i els xàfecs en què ens submergíem, encara vaig ser capaç de dansar sobre bassals plens de merda, de la polsim negra dels carrers, de la melangia de les fulles que queien sorpreses en primavera i, en realitat, tot i que I only wanted to see you laughing in the purple rain, mai vas ser capaç d'eixugar-me, de protegir-me en l'únic òrgan del teu cos que encara era sec: el cor.

Quan em vas començar a parlar, el teu cos ja feia estona que m'explicava històries sobre com evocaria les teves mans embriagades damunt dels meus pits, l'elixir del teu suc, la salaó en els teus dits després d'acabar l'esqueixada. Quan em vas començar a parlar amb l'aigua dels tomàquets regalimant-te pel canell, ja feia estona que em parlaves i obries un voladís suïcida a la punteta de la meva excitació, jo llepant-te els dits, tu esquixant-me.

Estimat lector,

Molts cops vaig sentir la necessitat de portar-te a casa, tancar-t'hi durant hores i que m'escrivissis cartes, m'enviessis postals des de París, Bilbao, Madrid, ciutats desconegudes. D'altres vegades t'hi vaig dur i et vaig ficar aquí dins, endins, en el més profund, i vaig pensar que res et deixaria sortir. Vaig estimar-te, des les entranyes, més d'un cop, i vaig oblidar-me que t'havia estimat. De vegades no vaig saber deixar-te marxar i et vaig seguir tenint aquí a la vora, veient com la vida ens passava sense que ens pasés res, en un fil interminable. Poques van ser les vegades que vaig decidir retenir-te i et vas quedar, inclus sense que t'agafés, al meu costat.

Durant sis anys he passat per aquí de puntetes, entre línies, pensant-me que mai ningú em llegiria. He viscut tantes històries i he conegut a tanta gent, tants amics, tants amants, tants t'hauria volgut, tants aquí em tens. Molts noms, i alguns comentaris anònims:

Tornar a saber de tu ha estat com un orgasme. Però sigues clement que també els orgasmes convé tenir-los sovint.

No t'agrada llegir poesia, pero si clear-la, encara que no t'ho sembli...

Una terra sempre ignota
s'ablaneix entre nosaltres,
una terra que entafora
les latituds més bastardes,
una terra, una sola terra
abocant-se a la pell desconeguda,
a la pell que minva,
a la pell no abastada.
Una terra,
una sola terra
sempre desmesurada.

Llegué aquí pensando/buscando sobre "nostalgia y melancolía" ... pocas veces una búsqueda de Google fué tan precisa ...

Joanaina, chiquilla, sabes a sal...

Me tocabas-me tocas-me tocarás.

Lolita és més desenfadat, menys seriós. Joanaina és més... és més.

Quan parles així vindria i et faria l'amor.


Segueixo aquí, latent, en un món en paral·lel.

Duc la melangia a l'esquena, com un fil que penja, quan sobrevolo el camí de tornada. Ni el pla Victòria podria cobrir amb milles les vegades que he fet aquest vol. A l'esquerra del Francisco Sa Carneiro es divisa, entre els arbres, una església blanca, amb una creu ben daurada al capdamunt. A Barcelona hi tenim una terminal que també és per persignar-se.

De nit, he aconseguit memoritzar les ciutats que molts divendres sobrevolo pel niu de formigues que creen les llums. La forma de paraigües coix em fa saber que sóc disset minuts més aprop de tu, avui disset minuts més lluny. En la boca, amanida de fruites envasada, entrepà ressacós, un got d'aigua, el fado damunt d'un pont que m'abraça, et recorda, et rebusca a cada minut i als ulls un horitzó que segueix després de la neu dels Pirineus, i el cantàbric, i la línia infinita.

Si la crema no se m'hagués atrinxerat a la boca en l'exili volgut del meu entrant, el que tenia entre les mans no hauria estat mai una quadrícula perfecta d'un mil fulles golden colour. M'hi desfeia, en l'olor de l'ingredient indesxifrable. En respirar, ells ulls em dançaven en dues direccions: a Monjuïc, els trons, com els plats en l'últim compàs d'una orquestra, lluitaven amb la remor obsessa de la ciutat; a la Barceloneta, els rajos s'escolaven entre uns núvols impenetrables, forasters, sospitosos d'un assalt.
Ala cantonada amb Enric Granados, el vaig veure robar la que era, sens dubte, la millor poma de la verduleria. Fent-la ballar del palmell de la mà als dits i volta enrere, la netejava amb el costat del pantaló. Abans que la primera gota d'aquella tempesta caigués damunt del meu pastís de poma, ell i jo vam esquivar dues parelles que s'estimaven i una que es feia un petó. Que els dos ens aixopluguéssim al mateix portal va ser com moure una bola de cristall plena de neu.

M'he fet el nostre racó tot meu, aquell que vam descobrir una tarda de diumenge en decidir no cardar-nos més. Des del turó sentíem la ciutat embragada a l'embriaguesa d'un partit, el gol en onatge. Ara, de vegades me n'hi escapo, des del llit, i t'escric cartes plenes d'amor, de inoportunitats, de la certesa del no-res, i tot i no enviar-te-les, tu les reps perquè volen, i m'agafes de la mà quan l'avió s'enlaira i sospiro, i fem un concurs de gots d'Earl Grey, i em marejo amb la volta al món que m'espera sense tu (però la vull amb tu), i m'enredo amb els teus cabells, i fas un pastís ple de cireres, i em deixes notes al mirall del lavabo i em quedo dormida sobre paper mullat.

This is sick, funking all night long.

M'he empassat tot el que sonava abans del compàs trenta-tres de la Obertura de Tannhäuser i després una de funky i m'han importat un rave les llums del infern, els camins d'or de les fulles caigudes, tenir-te als marcadors del navegador, el cutrisme de les escaparates, l'únic record del Bar Olivia, la mirada sostinguda del noi de la bufanda, la inconjugació dels meus pantalons amb la samarreta, si la lluna creix o decreix o si ets foll i et mates, la meva impaciència exasperada, la meva crítica irritable, el meu rancor obscur i la puta melangia d'aquests dies. Tot perquè sabia que a correus m'esperava un paquet de tres quilos que havia trigat cinc dies en arribar i hi anava ben cardada.

Encara no ho saps però aquesta nit corrompiré el teu espai del meu llit. Rebregaré els llençols, em desfaré del teu coixí i dormiré amb els braços oberts de banda a banda, perquè no vull més buits, perquè no vull ni un forat per l'esperança de tornar a atansar la mà i tocar-te l'òs del nas que et fa soroll, els teus dits gelats, la frontera insostenible dels teus pantalons de pijama. Si mai tornes, que sigui un full.

Un dia començaré una llibreta que es dirà "El dia que vaig decidir deixar-ho tot". N'arrancaré la primera pàgina i deixaré la llista de la compra amb un iman a la nevera, deixaré el llit rebregat per haver fet l'amor, deixaré també una fotografia al meu company de pis amb una secret al darrera que serà molt important, deixaré els meus llibres plens d'anotacions per qui els llegeixi, deixaré també la samarreta i les calces amb què hagi dormit dins del cubell de roba bruta, deixaré la Troisième Gymnopédie sonant perquè sempre m'ha semblat molt millor que la Première o la Deuxième i deixaré les plantes per regar.