Duc la melangia a l'esquena, com un fil que penja, quan sobrevolo el camí de tornada. Ni el pla Victòria podria cobrir amb milles les vegades que he fet aquest vol. A l'esquerra del Francisco Sa Carneiro es divisa, entre els arbres, una església blanca, amb una creu ben daurada al capdamunt. A Barcelona hi tenim una terminal que també és per persignar-se.

De nit, he aconseguit memoritzar les ciutats que molts divendres sobrevolo pel niu de formigues que creen les llums. La forma de paraigües coix em fa saber que sóc disset minuts més aprop de tu, avui disset minuts més lluny. En la boca, amanida de fruites envasada, entrepà ressacós, un got d'aigua, el fado damunt d'un pont que m'abraça, et recorda, et rebusca a cada minut i als ulls un horitzó que segueix després de la neu dels Pirineus, i el cantàbric, i la línia infinita.

Si la crema no se m'hagués atrinxerat a la boca en l'exili volgut del meu entrant, el que tenia entre les mans no hauria estat mai una quadrícula perfecta d'un mil fulles golden colour. M'hi desfeia, en l'olor de l'ingredient indesxifrable. En respirar, ells ulls em dançaven en dues direccions: a Monjuïc, els trons, com els plats en l'últim compàs d'una orquestra, lluitaven amb la remor obsessa de la ciutat; a la Barceloneta, els rajos s'escolaven entre uns núvols impenetrables, forasters, sospitosos d'un assalt.
Ala cantonada amb Enric Granados, el vaig veure robar la que era, sens dubte, la millor poma de la verduleria. Fent-la ballar del palmell de la mà als dits i volta enrere, la netejava amb el costat del pantaló. Abans que la primera gota d'aquella tempesta caigués damunt del meu pastís de poma, ell i jo vam esquivar dues parelles que s'estimaven i una que es feia un petó. Que els dos ens aixopluguéssim al mateix portal va ser com moure una bola de cristall plena de neu.

M'he fet el nostre racó tot meu, aquell que vam descobrir una tarda de diumenge en decidir no cardar-nos més. Des del turó sentíem la ciutat embragada a l'embriaguesa d'un partit, el gol en onatge. Ara, de vegades me n'hi escapo, des del llit, i t'escric cartes plenes d'amor, de inoportunitats, de la certesa del no-res, i tot i no enviar-te-les, tu les reps perquè volen, i m'agafes de la mà quan l'avió s'enlaira i sospiro, i fem un concurs de gots d'Earl Grey, i em marejo amb la volta al món que m'espera sense tu (però la vull amb tu), i m'enredo amb els teus cabells, i fas un pastís ple de cireres, i em deixes notes al mirall del lavabo i em quedo dormida sobre paper mullat.

This is sick, funking all night long.

M'he empassat tot el que sonava abans del compàs trenta-tres de la Obertura de Tannhäuser i després una de funky i m'han importat un rave les llums del infern, els camins d'or de les fulles caigudes, tenir-te als marcadors del navegador, el cutrisme de les escaparates, l'únic record del Bar Olivia, la mirada sostinguda del noi de la bufanda, la inconjugació dels meus pantalons amb la samarreta, si la lluna creix o decreix o si ets foll i et mates, la meva impaciència exasperada, la meva crítica irritable, el meu rancor obscur i la puta melangia d'aquests dies. Tot perquè sabia que a correus m'esperava un paquet de tres quilos que havia trigat cinc dies en arribar i hi anava ben cardada.

Encara no ho saps però aquesta nit corrompiré el teu espai del meu llit. Rebregaré els llençols, em desfaré del teu coixí i dormiré amb els braços oberts de banda a banda, perquè no vull més buits, perquè no vull ni un forat per l'esperança de tornar a atansar la mà i tocar-te l'òs del nas que et fa soroll, els teus dits gelats, la frontera insostenible dels teus pantalons de pijama. Si mai tornes, que sigui un full.

Un dia començaré una llibreta que es dirà "El dia que vaig decidir deixar-ho tot". N'arrancaré la primera pàgina i deixaré la llista de la compra amb un iman a la nevera, deixaré el llit rebregat per haver fet l'amor, deixaré també una fotografia al meu company de pis amb una secret al darrera que serà molt important, deixaré els meus llibres plens d'anotacions per qui els llegeixi, deixaré també la samarreta i les calces amb què hagi dormit dins del cubell de roba bruta, deixaré la Troisième Gymnopédie sonant perquè sempre m'ha semblat molt millor que la Première o la Deuxième i deixaré les plantes per regar.

FRISO FRISO FRISO PER TORNAR A DORMIR AMB TU

I el teu cardar relentit,
i el teu núvol gris,
i si fossis aquí,
i les nostres mans dormint
i l'exili del teu pit,
i un crit,
i un gir embogit,
i un profund sospir,
i un enyor d'ahir, d'avui,
i un inacabat i infinit
moviment suau, de nit,
que no ets lluny, ni aprop
de tu, de nos, de mi,
i un gemec oprimit, reclamat.


[I en pensar-te,
ai, mare meva, en pensar-te...
un sospir, i un altre, i un altre sospir.]


(A petició dels seguidors i d'altres... modifico l'original).

Tiqui tiqui o qualsevol onomatopeia familiar.

Sec a la cuina, portà enllà: 170 metres quadrats d'un fred que s'immisceix a dins. Te en mà i crema de castanyes en boca vaig fent clics que m'allunyin, creo combinacions a ciutats, a carrers plens de botigues i terrasses amb calefacció pròpia, a llits de matrimoni amb funda nòrdica on fer-m'hi la cabanya aquests dos dies, on no em dobleguin les llums de nadal, on res ja no té la força de reblanir-me. Remeno papers, números de telèfon, bitllets de tren o de vaixell. Elimino candidats, elimino històries in-succceïdes i em planto aquí, de peus a la realitat, de peus al meu llit doble i t'hi convido, com l'últim remei, com el conegut, com el saber que, si més no, ja res em sorprendrà, quedant-me sempre la tant meva idealització, que em truquis (tu, sí, tu) i em facis un lloc calent entre les teves cames.

En entrar al bloc ensopego amb el veí, els seus cabells recollits i una dolça olor a ametlla que l'impregna. Les meves botes i les seves bambes inicien una simfonia de negres i, de tant en tant, si estem cansats, una blanca. Sento aleshores la seva escalfor, a la última renglera de graons, ben arrapada al meu abric i, jugant amb els plecs dels meus pantalons, em trobo els seus dits, configurant una perillosa balança: llençar-me als seus llavis a l'últim replà o seguir mirant-li els ulls quan m'agafa de la barbeta i em diu: "per què ets tan preciosa?", amb aquell accent alemany tan graciós.

Rotonda. Plaça Espanya. Llums blanques, blanques, blanques... i després vermelles, vermelles, vermelles. De tant en tant alguna blava, una que giravolta, una que pampallugueja. Del metro, cinc homes i una dona. Cinc pètals d’un capullo i una flor. Porten “xalecos reflectants” i plaques. Quina colla d’il·luminats, penso jo.

Imagino como reposan millares de estrellitas blanquecidas sobre las ranuras de tu nariz, en la espesura de tus dedos, en los tubos semidioses de las paredes de esa habitación humorienta. Te adivino tras una gota que cae sobre el plástico de una botella arrinconada. Tus pinceladas están en todas partes, en los murmureos, en el ladear de los ojos, en la fragancia de tu imaginario cañón obús. El tintubear de una luz subcreada, el rasguear de tu lápiz sobre el papel, millares de palabras envueltas.

M'hi reconec, en cada paraula, com un incendi en camins sense verd, tot brut, tot sec. I m'hi reafirmo, en la ingenuïtat de la incertesa, en l'escalfor d'un ésser volgut, en les mans d'una infinita estranyesa. Em cerco, en els teus buits, en el parlar, en els fils ondulats d'aquest huracà que m'enreda. I en el vomit regaré aquests records de pluja, de sidra, d'uns ulls de sorra amb un perfil assenyat, que no es torça, que no em dóna treva, que no vol parlar.

Les portes s'han obert i em rebia el teu somriure.
"Què vol?", m'has dit baixet.
M'ha fet envermellir que em parlessis de vosté,
un joc entremaliat rere els teus ulls grans i negres.
"Un Earl Grey amb llet", he respost.
"Un? Perdoni?",
"Un Earl Grey amb la llet natural".
Ha començat aleshores un moviment precís de gots i culleres.
T'has apropat a mi per demanar-me "té prou aigua?",
i m'he abocat, a tu, al got.
"Una mica més, un parell de dits", enfonsats endins.
"La llet?" "Natural", la volia. "Sencera?". "Sí".
I així he marxat, sota la pluja,
deixant caure gotetes gelades sobre el meu Earl Grey amb llet.
I al mercat del Ninot mig apuntava la llum tènue
d'una paradeta de carn, feixuga, contrincant.
Hi venien un número de la loteria de Nadal.
I he arribat a casa i en girar la clau he fet l'últim glop del teu te
i sí, he notat les últimes gotes de llet, gola avall,
de llet, sencera, tota, teva.

Diuen que no pots arribar mai a ofergar-te tota sola. Fa un parell de dies, però, que en dutxar-me, intento deixar de respirar quan deixo que aquest raig pobre m'inundi. I quan el cor se'm desboca em recordo del tren d'aterratge desplegant-se sota la butaca de l'avió, tan sorollosament, i torno a creuar els dits per enlairar el vol de nou i tornar allà d'on vinc, on he deixat tot, on m'has deixat.

De les coses més fascinants del facebook i un bon aperitiu abans d'anar-te'n a dormir: descobrir una tia que coneix dos dels teus ex, però saber que ells dos no es coneixen entre sí... Absurditats!